Vet aquí que els homes del temps, de cop i volta, aquest hivern que havia de ser eixut com una pansa, van començar a pronosticar la tempesta perfecta. Érem a Barcelona acabant les últimes classes de la setmana i a la que vam poder ja érem al bus en direcció a la Garrotxa. La van ben encertar. Neu, neu i més neu, i a cotes més aviat baixes. Va passar el cap de setmana i mitja Garrotxa estava pintada de blanc.
Anar a Vallter quan el Puigsacalm estava més bonic que mai? Ens imaginàvem les baixadetes que es podrien fer pels prats de sobre la Font Tornadissa. Així que dit i fer, cafè de bon matí i un bon grupet de 6 amics sortíem direcció al Coll de Bracons. Uns amb esquís i els altres amb raquetes.
Érem els primers d’estrenar la neu caiguda la darrera nit, la del dilluns. Obrir traça, arraulir-nos per passar per sota la gran quantitat de boixos doblegats, fer quatre fotos i passar una molt bona estona amb la millor companyia i ben xops. La mà de neu que queia de les capçades dels arbres!
Doncs bé, vam anar obrint aquesta traça, que després utilitzaria la resta de fans de la neu i la muntanya durant la setmana i, passa rere passa, vam arribar a la Font Tornadissa. Tot estava cobert per aquest mantell blanc, com si es tractés d’un nòrdic ben flonjo. No es veia ni la font, ni cap roca, ni cap soca de faig.
Ens vam trobar amb un parell de joves aventurers que pujaven sense ‘estris dissipadors de pressió’ -esquis o raquetes, jeje- i, a mitja pujada, van acabar fent-se enrere. Penseu que la neu els arribava més amunt de mitja cuixa. Un munt de neu!
Finalment, amb feines i treballs vam aconseguir fer el cim. I després, avall que fa baixada, pells fora i ffffffiiiuuuuu…. No, no, no tanta velocitat. De tanta neu que hi havia i de l’altura a que ens arribava dels camals dels pantalons es feia quasi impossible baixar amb certa velocitat. Enlloc d’esquiadors vam semblar, bona part de la baixada, remadors a l’estany de Banyoles.
Amb paciència vam aconseguir baixar i després de més de 6 hores, xops, cansats i amb unes vistes gravades a la ment que amb molts anys no podrem oblidar, vam arribar al cotxe. I amb el clàssic orgasme que es té quan un es treu les botes d’esquí o de muntanya després d’una bonica però intensa i dura jornada, va concloure la nostra aventura hivernal pel Puigsacalm.
